L'Opi d'un hivern

L’opi d’un hivern és el punt d’arribada d’un bard que, erràtic després d’una ruptura, andarec per aquest paradoxal territori de la pèrdua i la desolació, conclou que aquest vuit és el testimoni d’una absència radical, que en tota relació es reedita la il·lusió d’un rencontre –sempre fracassat– amb allò que no hi es, que mai va ser-hi, prolegomen, en definitiva, del subjecte i el seu desig.

L’opi d’un hivern,  Jordi Fornos (Rives de Freser, 1973), és una elegia de gran intensitat i força lírica que, amb descarnada sinceritat, dona testimoni de la impossibilitat de la relació, i que aquesta consisteix en un intent sempre fallit de trobar un objecte amb que omplir una bretxa que, desesperat, constata com essencial. L’autor, així, assumeix el repte de mostrar cóm el desolat paisatge erm que apareix després d’una ruptura, tenyit  de nostàlgia i dolor, constitueix l’àmbit –paradoxal cóm un gèlid hivern–, essencial on advenen noves esperances, el gaudi d’un nou intent possible, un nou objecte.